Patrimoni arquitectònic

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA

Santa Maria de Santa Oliva és una església de Santa Oliva (Baix Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local.

“ Descripció:

L'església és d'una sola nau, dividida en tres trams, amb dues capelles laterals a banda i banda. Està coberta per una volta d'aresta, els arcs de la qual es recolzen en mènsules. L'absis és semicircular i presenta quatre nervis que es recolzen a la paret mitjançant unes cartel·les. La façana romànica està rematada per un campanar de cadireta de tres cossos a sobre i una nau construïda possiblement entre els anys 1564 i 1569.

La façana principal està construïda amb carreus regulars, i en destaca la porta formada per un arc de mig punt rematat per una arquivolta, inscrit en un arc major definit per dovelles de grans dimensions i també rematat per una arquivolta. A l'alçada de la línia d'imposta arrenca una motllura, i tot el conjunt del portal està emmarcat per un guardapols de forma rectangular. Als peus de l'església hi ha una espitllera en forma de rosassa.

Les dependències del monestir, conegudes popularment com La Rectoria, van acollir la petita comunitat benedictina des del segle XII. A mitjans del segle XVI, sota el mandat del prior Joan Fogassot, es van realitzar reformes a l'església i la rectoria, i es van afegir elements constructius a l'interior de l'edifici. A finals del segle XVIII la casa fou reconstruïda per mandat del prior Josep Generès, com indica la data inscrita en la llinda de la porta principal, i se li van afegir els ulls de bou de la teulada que definieixen llur aspecte actual.

Ja durant el segle XX la Rectoria es va transformar en el primer jardí d'infants rural de Catalunya, per iniciativa de la pedagoga Marta Mata, i també com  escola d'educació primària, biblioteca i espai lúdic, amb l'impuls de mossèn Josep M. Mas.

Notes històriques:

L'església de Santa Maria fou profanada pels àrabs a inicis del segle XII. El 1158 el bisbe de Barcelona cedí aquesta església al monestir de Sant Cugat perquè hi fundés un monestir. Al 1173 el monestir funcionava amb un sol monjo benedictí, amb el títol de prior, que vivia amb un sacerdot beneficiat i altres monjos. Aquest priorat de Santa Oliva, benedictí i filial de Sant Cugat, absorbí aviat l'església de Sant Julià, mentre l'església de Santa Maria passava a ser parròquia. Al segle XV, però, ja hi havia cap monjo ni deo donante i només un monjo de Sant Cugat conserva el títol de prior de Santa Oliva.

Durant el mandat del prior Josep Fogassot (1566-1574) es va viure un nou moment d'esplendor del priorat, a nivell religiós, econòmic i arquitectònic.

Al marge d'aquesta ressenya extreta d'un estudi històric, les restes romanes, trobades en el subsòl durant l'excavació arqueològica que es va fer abans de procedir a la recuperació i consolidació del Monestir, delaten que els orígens del conjunt arquitectònic són molt reculats en el temps.

Al llarg de la història l'edifici del Monestir ha anat evolucionant, tal com ho demostren les empremtes que han deixant les diferents etapes constructives. Aquestes s'han volgut conservar com a testimonis de cada època. Al marge dels usos ancestrals, les dependències del Monestir (anomenat popularment "La Rectoria") també van ser utilitzades al segle XX com a seu del primer jardí d'infants rural creat a Catalunya -sota els auspicis de la pedagoga Marta Mata-, com a escola d'educació primària i també com a biblioteca i espai lúdic sota l'impuls d'un dinamitzador social de referència, mossèn Josep M. Mas.

Les darreres reformes priorals daten del 1777, quan Josep Generès reconstruí la casa.

Iniciades el 2003, l'any 2009 van finalitzar les obres de rehabilitació de l'edifici i de remodelació urbanística de tot el seu entorn.

El Monestir recuperat vol ser un referent a la comarca. Les restes arqueològiques del subsòl es poden admirar gràcies a un paviment de vidre i el conjunt monumental llueix ara amb tota la seva esplendor.

El nou equipament del Monestir vol ser un centre d'experimentació i d'innovació; un marc carregat d'història que aixoplugui iniciatives culturals, comercials i empresarials fonamentades transversalment en la tradició i les noves tecnologies.”

 

 

LES FONTS
La coneguda riquesa aqüífera de Santa Oliva troba en la proliferació de fonts públiques l'exponent més directe d'aquesta realitat. Aigua, hortes i regadius són consubstancials a la identitat de Santa Oliva i el visitant que transita pels seus carrers té l'oferta insistent de fonts enrajolades amb textos poètics que conviden apaivagar la set amb aigua de Santa Oliva.

 

 

EL CASTELL
El Castell Verge del Remei és el reclam que dóna a Santa Oliva l'aire medieval que encara es respira per la seva part alta. L'any 1012, Isnabert fa construir la torre que més tard seria el castell de Santa Oliva. Pere, senyor del Castell l'any 1142, promet fidelitat a Guillem de Sant Martí, senyor de les terres del Penedès. Les lluites dels successius senyors feudals que habitaren el Castell contra el Priorat de Santa Maria de Santa oliva acaben al s. XIII amb l'adquisició del Castell i de totes les seves possessions per part de l'Església. Els actuals gegants Pere i Dolça reben aquests noms en memòria dels senyors del Castell que l' habitaren en una època històrica esplendorosa. Avui dia es conserva en un òptim estat mercès a una acurada restauració que es va practicar fa pocs anys.

 

 

ELS SAFAREIGS
Construïts als segle XIX, l'encant dels safareigs radica en la frondositat de l'indret. Ubicats al darrere del castell, han constituït un punt de confluència social femenina durant moltes dècades en què fer la bugada a mà era l'única alternativa per a la higiene domèstica. Edificats amb obra vista i restaurats els accessos fa pocs mesos, fer una passejada pels safareigs i l'arbreda que els envolta suposa un insòlit retrobament amb el silenci després d'anys i panys d'acollir-hi el xivarri quotidià de les mestresses de casa.

 

 

LES CONSTRUCCIONS DE PEDRA EN SEC (Arquitectura rural)
Les condicions pedregoses del terreny han fet proliferar el llegat arquitectònic que, en matèria d'edificacions de pedraseca, s'estenen per les finques agrícoles del terme. Les barraques de pedra seca, els aljubs, les sínies i els marges conformen tot un signe identitari de la zona i alhora donen fe de l'esperit pràctic dels pagesos que utilitzaven la pedra per a construir i alhora per a optimitzar -amb la seva retirada de les zones de conreu-, les superfícies cultivables.

 

 

EL CAMP D’AVIACIÓ I ELS REFUGIS ANTIAERIS
El Camp d'Aviació de Santa Oliva es va construir a principis del 1938. El camp formava part del Quart Sector de la Tercera Regió Aèria de les forces aèries republicanes. Era la base principal de les esquadretes de caça dels Mosques que lluitaven contra l’exèrcit franquista. El camp d'aviació, instal·lat en camps de conreu, era de gran magnitud. Era el camp de vol més ampli i extens del Vesper de la Gloriosa del Penedès. Avui en dia es troba escapçat per l'autopista i per l’IDIADA. Els límits del camp abastaven part dels termes de Santa Oliva, Albinyana i Banyeres. L'entrada al camp estava custodiada per la Caseta de la Guàrdia, ubicada al costat de la carretera de Sant Jaume dels Domenys al Vendrell, prop de l'actual rotonda d'entrada al poble de Santa Oliva. Aquest indret feia les funcions de garita i de vigilància amb barrera inclosa. El camp disposava de tres pistes d'enlairament: dues disposades en forma de V, d'aproximadament un quilòmetre i mig de llargada, i una altra situada al sud, que coincidia amb l'actual camí de l'Albornar (conegut com la Pista), de mil dos-cents metres de llargada. En el camp es van construir 13 refugis antiaeris, tots situats al llarg del seu perímetre.

 

 

EL PONT D’ENTRADA
El torrent del Lluch discorre entre el poble i la carretera comarcal del Vendrell a Sant Jaume. El punt d'accés segueix essent un artístic pont talment extret de la imaginària pessebrista. Fins que els futurs planejaments urbanístics no el declarin obsolet, el pont segueix essent el parèntesi obligat, el primer reclam pel qui cerca endinsar-se en un ambient sense estridències ni velocitats. I és que, per transitar pel pont, la seva amplada ens obliga a un tribut de cortesia gairebé oblidat: cedir el pas.